El vaig conèixer a l’Escola d’Arquitectura. Vaig tenir molts professors, però
|
|
pocs mestres. En Manuel va ser un d’ells.
Tot just tornava de fer un màster a Harvard un cop acabada la carrera. Era el seu primer any a l’escola. S’estrenava com a professor, i nosaltres també, com alumnes d’urbanisme. Un curs insòlit, de vint persones, fruit d’un nou pla d’estudis i en una escola desolada i arrasada per les expulsions del professorat del curs anterior pels fets dels Caputxins. Corria l’any 1966.
Vàrem compartir el vertigen d’un curs irrepetible i la
|
|
passió, intensitat i complicitat d’en Manuel el van convertir en inoblidable.
Em va ensenyar moltes coses. Entre elles, que la raó, més que defendre-la, es busca. I quan es troba entre tots, es defensa.
També em va ensenyar la importància de les coses petites. La importància d’un graó mal col·locat o l’error en una finestra mal decidida. Però, sobretot, em va ensenyar la importància del temps a l’arquitectura. Per pensar les coses, per fer-les i per veure-les créixer.
Ha estat ja de més grans que sempre hem compartit el dubte confiat, el que neix de la curiositat
|
|
i no de la sospita i que porta a compartir descobriments i coneixements.
Hem parlat de política, de futbol, de cuina i de l’amistat. També del vestir. De la seva manera d’entendre la pulcritud en el vestir, tan juvenil i tan madura, que m’ha fet recordar el meu pare sastre, també extremat i atrevit.
He anat sense corbata durant vint anys, segurament, pel que m’evocava o em suggeria.
Però aquests dies, quan vaig a un acte públic, me la poso. Una de les seves Urbates.
Em fan molta companyia. / Barcelona
|
|
